Xerifs haiximites

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

Els xerifs haiximites van governar al Hijaz amb centre a la Meca entre el segle x i el 1925. Eren xerifs hassànides. Els haiximites de la Meca van originar les cases reials del Hijaz, Jordània i l'Iraq. El seu ancestre és Hàixim ibn Abd-Manaf, besavi de Mahoma.

La línia de xerifs haiximites de la Meca es va originar en l'haiximita hassànida Mussa I al-Jawn (‘el Negre’), besnet d'al-Hàssan ibn Alí ibn Abi-Tàlib i germà petit de Muhàmmad an-Nafs az-Zakiyya. El fill de Mussa I, Abd-Al·lah aix-Xaykh as-Sàlih (ar-Ridà) va continuar la branca de xerifs de la Meca, i un altre fill, al-Ukhàydir, va originar la branca dels ukhaydírides de la Yamama.

Abd-Al·lah aix-Xaykh va tenir un fill, Mussa II, que fou l'origen de les quatre branques dinàstiques principals: els mussàwides, els hawàixim i els qatàdides i els sulaymànides. En conjunt a les quatre branques se les anomena mussàwides.

El primer a exercir el poder a la Meca fou el mussàwida Jàfar ibn Muhàmmad, de la quarta generació després de Musa II. En data incerta probablement poc abans del 969) Jàfar va usurpar el poder del representant egipci (potser ikhxídida). Al començament del segle xi Abu-l-Futuh al-Hàssan va intentar portar el califat a la Meca però va fracassar, i en endavant els sulaymànides, que s'havien instal·lat a Asir, van començar a adquirir poder i per un moment breu van exercir l'hegemonia a la Meca vers 1069-1076.

A la segona meitat del segle xi els hawàixim (en realitat per l'eponim Abu-Hàixim s'havien de dir haiximites però es va escollir hawaixim com a nom distintiu amb relació al gran grup) van suplantar als sulaymànides a la Meca però els sulaymànides es van establir a Jizan i branques de la dinastia es van establir a Sabya, Damad (a la riba del wadi Damad, riu que desaigua pocs quilòmetres al nord de Jizan) i a altres llocs al Mikhlaf. Els hawaixim van estar sota nominal sobirania dels sultans seljúcides i des del 1154 dels aiúbides d'Egipte. A la Meca el 1094 o 1095 l'amir turc Isfabadh ibn Sawtigin at-Turkamaní va expulsar al governant alida i va ocupar per un temps la ciutat.

El 1201 els hawaixim foren eliminats per Qatada ibn Idrís, de la branca qatàdida, establerta a Yanbo, que va ocupar la Meca. De Qatada descendeixen tots els xerifs posteriors. Vers el 1250 el xerif al-Hàssan va associar al tron al seu fill Muhàmmad Abu-Numayy I ibn al-Hàssan, que fou el vuitè xerif qatàdida o qatadita. Foren vassalls dels mamelucs egipcis i des del 1517 dels otomans.

Muhàmmad Abu-Numayy II, fill de Barakat II, va pujar al tron el 1512. Va reconèixer la sobirania del sultà otomà i va fer que es pronunciés la khutba en el seu nom. Els seus descendents es van dividir en tres clans que van disputar la sobirania: els Dhawu-Abd-Al·lah o Abàddila (per un net d'Abu-Numayy II) que van governar inicialment, deixant el lloc al segon clan, els Dhawu-Zayd (del nom d'un rebesnet d'Abu-Numayy); el tercer clan, els Dhawu-Barakat (del nom d'un fill d'Abu-Numayy II) van repartir el poder amb els anteriors entre 1672^[1] i 1827. En aquesta data foren els Dhawu-Abd-Al·lah els que van recuperar el poder amb Muhàmmad IX (Muhàmmad ibn Abd-al-Muín ibn Awn, 1828-1836). Des de Muhàmmad fins al darrer xerif (en total nou) són coneguts sota el nom de clan d'al-Awn.

Al-Hussayn ibn Alí, net de Muhàmmad, va agafar el títol de rei del Hijaz. Va abdicar el 1924 amb les forces saudites avançant cap a la Meca. El seu fill Alí ibn Husayn fou el darrer xerif i rei.

La seva successió cronològica fins al segle xviii és incerta almenys per a alguns casos. Les fonts són abundants però es contradiuen. El fet que alguns xerifs haguessin regnat diverses vegades dificulta un coneixement precís. Saïd II ibn Sad, per exemple, va regnar cinc vegades entre 1688 i 1716, i el seu pare Sad va regnar tres o potser quatre vegades. Un dels xerifs va regnar només unes hores i sovint dos o més xerifs regnaven junts (xuraka). En total hi va haver quasi cent xerifs dels quals vuitanta foren qatàdides i la resta de les altres branques.